La dona guineana, víctima de la tradició fang i del nacionalcatolicisme espanyol

Xavier Montanyà/VilaWeb

La hija de las Mitangan (Baile del Sol, Tenerife) de Trifonia Melibea Obono (Afaetom, Evinayong, Guinea Equatorial, 1982) és basada en la vida real de Lucía Ndjé Mikibi, nascuda cap a final dels anys trenta, a la colònia espanyola franquista i nacionalcatòlica de Guinea Equatorial. El relat transcorre dels anys quaranta, quan ella tenia vuit o nou anys, fins a l’edat adulta, quan ja ha aconseguit, després de molts anys de resistència a abusos, violència i injustícia, guanyar-se la vida per sobreviure ella i els seus set fills, alliberada, per fi, de les vexacions i l’esclavatge que ha hagut de sofrir per culpa de la tradició matrimonial fang.

La Lucía va ser ingressada quan tenia vuit anys a la casa bressol de Mikomiseng, dirigida per les monges de la Immaculada Concepció, on va aprendre a llegir i escriure, cosir i resar a la Mare de Déu, “la nostra mare, la mare d’Espanya, la mare del Generalísimo“. El mossèn catequista també les va alliçonar proclamant que “el pecat era sota les calces, entre les cames de les dones”. Que tocar-se la vulva era pecaminós. Allà no hi podia mirar ni per rentar-se, i havien de dur sempre posades les calces “per respecte a la mare Espanya, a Déu, i al Generalísimo“.

De les monges, la Lucía en va aprendre que “les nenes de la casa bressol eren espanyoles indígenes, no europees. Les espanyoles indígenes nascudes a la Guinea Espanyola som espanyoles, filles de Déu, som persones”. Anys després la van traslladar a l’orfenat de Bata, que es va tancar quan les lluites per l’autonomia i la independència avançaven. Llavors va haver de retornar al poble amb la seva família. El xoc entre què li havien fet creure les monges franquistes i la realitat va ser dur, però ella encara alimentava la il·lusió de treballar i guanyar-se la vida.

Pintura de l’artista equatoguineà Enrique Builelo Ndjoli.

Es va trobar, però, amb l’oposició familiar, tribal i de la tradició fang, que no la consideraven una veritable fang, i li deien la filla de les “mitangan” (de les blanques). Els seus familiars van exercir sobre ella totes les pressions morals i físiques per impedir que treballés, decidís el seu futur, parlés espanyol, o llegís i escrivís. La van forçar a casar-se amb un home que ella no volia. Ho feren per obtenir el dot i, d’aquesta manera, que el seu germà gran pogués comprar-se una dona, a costa d’ella.

Va descobrir llavors que en la seva cultura les dones eren un simple objecte de tràfic, esclaves a les ordres dels homes i la tradició. Les monges li havien mentit i l’havien tractada d’inferior, però almenys l’havien considerada persona. Després, la Lucía va passar per tota mena de vexacions, violacions i pallisses diàries del seu marit alcohòlic, amb l’aquiescència dictatorial de totes dues famílies i de la tribu. La història és terrible. Una denúncia en tota regla del patiment de les dones, obligades a ser submises, a satisfer els marits i a treballar per a ells, encara que ells les apallissessin i es gastessin el sou amb les amants.

Per a conèixer a fons tot el relat, les tenebres i crueltats d’una vida, cal llegir el llibre que avança gairebé cronològicament, entre el relat íntim de la protagonista i els suposats “avenços” o “retrocessos” que viu aquella societat amb la independència. És així com el llibre, entre la tragèdia personal i la històrica, traça un acurat retrat social de tots aquells anys. Guinea va assolir la independència el 1968. Hi va governar, primer, Francisco Macías i, després, Teodoro Obiang per la via del cop d’estat i l’execució del seu predecessor i oncle. Obiang és avui el dictador més longeu de l’Àfrica. Ja fa 44 anys que ocupa el poder.

Un valuós pas endavant a la literatura guineana

Amb aquesta obra l’autora continua explorant i centrant-se en les zones obscures de la realitat imposades pel poder, funció fonamental de tot bon investigador, intel·lectual o periodista compromès amb la seva realitat i el món d’avui. En aquesta secció, he parlat unes quantes vegades d’obres seves com La bastarda (2016) i Yo no quería ser madre (2019), interessants i valentes revelacions sobre el tracte inhumà a les dones, els gais i les lesbianes en la cultura tradicional guineana, que s’arrossega fins als nostres dies.

Pintura de l’artista equatoguineà Enrique Builelo Ndjoli.

La hija de las Mitangan, a parer meu, és un pas important més en l’obra de Trifonia Melibea Obono i, alhora, en el conjunt de la producció literària guineana. Tant per la història que explica i la qualitat de l’escriptura, com pel nou repàs que fa, a partir del retrat real de la vida d’una dona, de les tenebres ocultes de la repressió secular de les dones a la Guinea. Posa les dones guineanes, amb orgull i justícia, en el relat de la història.

En aquest llibre hi ha poesia, assaig, oralitat, història política i de la tradició, vida quotidiana, antropologia i actualitat. És una necessària i valuosa denúncia i reivindicació. Elles van ser objecte de doble injustícia i repressió, la imposada per la tradició familiar i tribal fang i la superposada pel franquisme i el catolicisme.

Si l’escriptor i periodista Donato Ndongo (Niefang, Guinea, 1950), a Las tinieblas de tu memoria negra (1984), un llibre referencial, ens descrivia la crueltat, i l’absurd del feixisme colonial, sense posar gaire en dubte les tradicions, Melibea fa un altre pas endavant. Explica amb veu de dona què els passava a elles, sota el colonialisme i sota la tradició cultural pròpia. I la vida de Lucía Ndjé n’és un exemple impressionant.

La hija de las Mitangan esdevé, doncs, un altre llibre de referència fonamental i, esperem que fundacional, de la literatura guineana en general i, sobretot, de la que fan i faran les noves generacions que es van obrint al món. En aquest sentit, subscric totalment les paraules del meu col·lega periodista Alfonso Armada quan diu: “Per la vibrant barreja de testimonis, poesia, diàleg, assaig i relat, La hija de las Mitangan és el major assoliment literari de Trifonia Melibea Obono fins avui, una escriptora sense por que posarà Guinea Equatorial a l’atles literari del món.”

Per això crec que aquesta autora es mereix superar ja els cercles per a estudiosos i universitaris, traspassar fronteres i accedir a públics amplis, universals i en altres llengües. Els temes i la literatura de Melibea són també els de la joventut inquieta i compromesa d’avui arreu del món. Convé que la seva veu i la seva denúncia literària, històrica i activista dels problemes de les dones i els gais i lesbianes al seu país arribin al coneixement de tothom i a tot arreu.

Melibea Obono a Barcelona pel Pride! BCN

En aquesta secció, he escrit sobre Melibea i la seva obra, sobre l’informe que l’ONG Somos Parte del Mundo va publicar el 2021 documentant i denunciant l’homofòbia d’estat a Guinea, que incloïa una entrevista a ella. També vam informar d’una detenció arbitrària de què fou objecte l’agost de l’any passat a Malabo.

Aquesta setmana Melibea Obono ha passat fugaçment per Barcelona, convidada a participar en una taula rodona, amb Maria Giralt i Jordi Petit, organitzada pel Centre LGTBI de Barcelona en motiu del Pride! BCN.

Hem estat en contacte i hem pogut parlar una mica.

Trifonia Melibea Obono a l’acte del Centre LGTBI del 9 de juliol a Barcelona.

Entrevista a Trifonia Melibea Obono

Com vau conèixer, us vau guanyar la confiança i vau treballar amb la protagonista de La hija de las Mitangan, Lucía Ndjé? Ha de ser complicat que una dona fang digui en públic com va ser víctima de la repressió colonial, familiar i tribal…
—La Lucía és una dona resilient i combativa, fruit d’una educació diversa (espanyola i fang) i víctima de violències. Ella, tota soleta, ha après de la vida que el silenci és còmplice del patriarcat; la denúncia, no. La filla de les Mitangan és això, una història de vida, de lluita i de cerca de complicitat. Ens vam conèixer a la ciutat de Múrcia i va sorgir la complicitat. Ella cercava algú que l’escoltés i jo dones referents. Ella és una referent.

—Quines són les coses més importants que personalment heu descobert sobre l’opressió de la tradició fang i la nacionalcatòlica espanyola a les dones?
—L’opressió tradicional fang i el nacionalcatolicisme franquista conformen un matrimoni patriarcal sense previsió de divorci: una mala notícia per a les dones feministes i aliades del feminisme. Ara, un procés de construcció de l’estat de Guinea Equatorial amb bases democràtiques requereix una revisió del passat pre-colonial que en part conviu amb el present, més l’herència nacionalcatòlica. Aquest procés ha de fonamentar-se en la universalització dels drets dels homes, i de les dones especialment, perquè aquestes darreres, malauradament, no consten en l’agenda política.

Les dones eren esclaves, no tenien llibertats i estaven sotmeses al tràfic de persones per les seves famílies. Fins a quin punt heu arribat a saber sobre aquest tracte inhumà i a tenir-ne proves?
—Guinea Equatorial ha ratificat el protocol de Palerm, un instrument jurídic internacional que prohibeix el tràfic de persones. L’esclavitud de la dona no forma part del passat, avui dia es manté. El dot fang, per exemple, és un model d’esclavitud. Consisteix en el tràfic de persones (dones i menors) d’un clan a un altre clan en nom del “matrimoni”, en canvi de diners, mentre el clan contrari, el de l’espòs, s’apropia la productivitat i la descendència de la dona.

Perquè ho entenguin els lectors d’ací i d’avui: com funciona el dot fang?
—En l’ètnia fang el matrimoni heterosexual només està permès entre individus que pertanyen a clans diferents. El motiu que s’al·lega es diu “germanor”. Oficialment, de sempre, les dones i els homes que pertanyen a un sol clan són germanes o germans. Jo no m’ho crec, perquè aquest discurs deixa molts caps per lligar. En realitat, la pertinença a un clan està fonamentada, bàsicament, en el lliurament del dot (diners i més recursos), i no, necessàriament, en suposats llaços sanguinis que uneixen ambdues parts. Ara, el discurs és clar. Per a algunes persones la colonització és culpable de la comercialització de les dones entre clans; per a unes altres, com jo, el poble fang ja venia dones i descendents: el colonialisme només va introduir una moneda nova i va fer negoci aprofitant-se de determinades pràctiques tradicionals. Res més. I, de fet, avui dia, “sense el colonialisme”, l’estat guineà no tan sols dóna suport al dot, sinó que el protegeix com un bé tradicional en nom del panafricanisme.

Sembla que per a la Lucía l’educació catòlica obligada de les monges no va ser tan perjudicial com les obligacions tradicionals i tribals. És el seu cas o va anar així, en general?
—L’educació colonial canalitzada per l’Església Catòlica va ser un instrument de colonització mental. Ara, quan s’educa un grup de persones no es poden controlar les conseqüències de tot el procés que ve després. Les dones que es van formar durant el període colonial són les mateixes que poc més tard es van rebel·lar contra la repressió patriarcal, blanca i negra.

Vaig escriure ací el 2021 un article sobre l’homofòbia d’estat a Guinea. Somos Parte del Mundo vau publicar un informe molt complet i valent. De llavors ençà han millorat les coses? Quines són avui les males pràctiques oficials i familiars que encara perduren?
—L’informe, contundent i concís, va tocar les portes del poder. A Guinea Equatorial el poder se sosté, entre més grups d’interès, per les forces armades i els cossos de seguretat de l’estat; per la jerarquia de l’Església Catòlica i per les famílies polítiques que, d’ençà de la independència de Guinea l’any 1968, són al voltant del règim (majoritàriament, persones amb diners). L’informe denuncia pràctiques nocives com ara la pederàstia, utilitzada com a teràpia de conversió contra les minories sexuals. Els tres grups d’interès que he citat recorren sovint a la violència sexual infantil amb finalitats diverses. Bé. Després de la publicació de l’informe, els poders públics van fixar un objectiu: desmembrar la comunitat LGTBIQA+ dissident per crear-ne una altra amb un perfil baix, que és, al seu torn, còmplice en l’exercici d’aquestes violències contra la infància. En les famílies, per una altra banda, hi continua havent homofòbia cultural perquè, és clar, l’estat equatoguineà no es regeix pels tres principis fonamentals del dret internacional públic, que són: “protegir, promoure i fer complir els drets dels homes i les dones”.

PS. La il·lustració de la portada del llibre La hija de las Mitangan és obra de l’artista guineà Enrique Builelo Ndjoli (1980). És basat en la vida de la Lucía que relata el llibre. De fet, hi ha un bon retrat seu, amb una mirada potent i plena de vida i força. Enrique Builelo Ndjoli va estudiar arts plàstiques i disseny a l’Escola d’Art i Superior de Disseny de València (EASDV). Ha estat artista faller agremiat i autor de monuments fallers a València. També ha realitzat decorats per a teatre, cinema i televisió. Actualment viu a Guinea i és fundador de la Casa de Cultura de Basakato del Oeste, que impulsa projectes de recuperació i conservació de la cultura local. A banda l’obra de la portada, Enrique Builelo m’ha enviat amablement alguna de les altres pintures seves que il·lustren aquest article.

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-dona-guineana-victima-de-la-tradicio-fang-i-del-nacionalcatolicisme-espanyol/

Libros relacionados

Producto agregado a la lista de deseos